El Manuel Aguilar ens envia un nou article de Jordi Pujol, per a la nostra reflexió.
La destrucció de l'adversari
Editorial / 22 de juny de 2010
L'any 2002 vaig fer un discurs titulat Grandesa i misèria de la política. Deia -per convicció pròpia, però emparant-me en un text d'Aristòtil- que la política era l'ofici més noble de tots, perquè tenia com a objectiu el servei a la col•lectivitat. A la gent. A la societat. Més noble fins i tot, deia Aristòtil, que l'ètica, perquè l'ètica té un caràcter més individual i en canvi l'àmbit de la política i del servei que ha de fer és col•lectiu.
Però també deia, en aquesta mateixa conferència, que la política és un ofici que molt fàcilment pot degenerar. Segons com, el que més. Perquè conté un component molt important de lluita pel poder. I el poder -no només el polític, també l'econòmic o el social, o qualsevol mena de domini- fàcilment pot corrompre. Fins i tot el camí per assolir el poder convida a caure en maneres de fer èticament molt reprovables.
Val a dir que a la vida -tant en el terreny privat com en el públic- hi ha molta competició. Molt d'enfrontament. Però en el camp polític n'hi ha especialment, perquè l'objecte és el poder més important, és a dir, el del govern i el del més alt nivell d'autoritat. Això en teoria, perquè a la pràctica no sempre és així. De vegades el poder polític ve molt condicionat pel poder econòmic, el de determinats sectors socials, etc. Però en principi i com a norma el poder polític i l'autoritat que comporta constitueixen el nivell més alt de la jerarquia d'un país (o d'una ciutat). És el nivell que permet governar i prendre les decisions més transcendentals. És lògic, per tant, que sigui objecte de l'ambició de tothom que vulgui actuar i influir en la societat, en el país. Amb ànim positiu i constructiu, i amb esperit de servei. Quin goig més gran i més d'agrair hi pot haver que en el nivell que correspongui governar el propi país, o el propi poble, o la Unió Europea? Però de vegades l'ambició del poder no és tan desinteressada. Del poder, si es vol i se'n sap, també se'n pot treure profit. En benefici propi. És la degeneració que dèiem, que pot estar present des del primer moment en la vocació i l'ambició polítiques, o bé introduir-se subtilment en la ment del polític que quan consolida una posició de poder s'adona, o li fan adonar-se'n, que en pot treure profit personal. Que pot ser de caire econòmic o d'ostentació, o simplement d'abús de poder.
Tot això ve a tomb per fer veure, per una banda, la importància del poder i el benefici que ben exercit pot reportar a un país, i en general a una col•lectivitat, i per tant la noblesa que pot tenir l'exercici del poder. Que també, cal dir-ho, és una tasca difícil, compromesa i arriscada. I també ve a tomb, d'altra banda, per entendre que en la lluita pel poder hi hagi un component d'ambició malsana.
És, per tant, molt comprensible que la competició pel poder sigui molt aferrissada. I que no sempre sigui portada en termes èticament correctes. Que s'utilitzin armes destructives de l'adversari radicalment immorals. Que algú se salti el mínim fair play que també en una contesa política cal observar. Entre altres raons perquè si no s'observa el joc -és a dir, la competició-, degenera. Es fa inviable. S'autodestrueix. És a dir, la política es corromp i deixa de ser l'activitat que pot fer possible la direcció i l'impuls positius d'un país.
---------------------------
Tot això serveix d'introducció per dir que un dels senyals de degeneració de la política és que la destrucció de l'adversari arribi a jugar un paper primordial. La confrontació política no és un amable joc d'entreteniment, comporta duresa. I hi ha guanyadors i perdedors. Perdedors que de vegades ja no es refaran. Tampoc en democràcia. Però s'ha de basar molt més en propostes i projectes. I en l'exigència de conductes honorables. També en crítiques, per suposat. I es pot i s'ha de ser dur de vegades cap a aquestes crítiques. Però quan en un país la crítica ad personam i la brega constant i el menyspreu i l'acusació gratuïta o la calúmnia dominen la política ja es pot afirmar que, en aquell país, la política baixarà molt i molt de nivell, que s'arrossegarà per terra. I el país anirà malament. Tard o d'hora molt malament, perquè un país que no tingui una bona política no va bé. Bona política en les normes i bona política en els valors.
Un dels senyals clars que la política ha degenerat és que la voluntat de destrucció de l'adversari jugui un paper important, o fins i tot dominant. I de vegades passa. De vegades passa que els programes i els projectes i les propostes -i fins i tot les crítiques més dures i greus si cal, però que no cauen en la calúmnia ni en la pura inventiva o el cainisme- desapareixen, i el que domina és clarament la voluntat de destruir.
Com sigui. De destruir l'adversari. Al servei d'una campanya de destrucció s'hi pot posar enginy i intel•ligència. I fins i tot pot tenir èxit. Però aquest èxit comportarà un gravíssim desprestigi de la política i un molt seriós dany a l'interès general.
Si aquest esperit, el de la destrucció, s'imposa, no hi tornarà a haver bona política. Bona política, és a dir, política realment democràtica (la democràcia només és possible en un marc de fair play i de convivència) i política realment al servei de l'interès general.
La política que dóna preferència a la destrucció és temible. Pot fer molt de mal. Però és senyal d'impotència. Quan no es té un bon balanç o quan no es té programa ni projecte, o quan no es té tampoc capacitat d'il•lusionar, quan simplement s'és impotent, la temptació de fer guerra de desprestigi i de destrucció és gran. Com quan un exèrcit es veu enmig d'una gran dificultat i decideix fer guerra de terra cremada.
Això afebleix tot el país. Perquè crea enemistats profundes -qui parlarà en aquestes circumstàncies de política d'unitat?-, perquè destrueix el clima de diàleg, perquè l'estratègia d'atacar o fer mal i protegir-se d'una possible resposta també malintencionada ofega la política de proposta constructiva i, més encarada, d'entesa.
-----------------------
Mal senyal, repeteixo, si un partit que es troba amb una dificultat en comptes de reaccionar amb propostes positives es refugia en una política de destrucció i d'embrutiment. Senyal que realment ha perdut consistència i substància. Que ha quedat buit per dintre. Si el país segueix tenint vius els reflexos i clares les idees, lògicament se n'adonarà. I la maniobra pot ser contraproduent. És més, respon a l'interès del país que ho sigui.
El Manuel Aguilar ens envia un article de Jordi Pujol, que complementa molt bé el sopar que el mateix President va celebrar amb joves de Castelldefels el passat 1 de juny.
Els joves i la política
Centre d'Estudis Jordi Pujol (CEJP)
A l'editorial de la setmana passada dèiem que el país té força, joventut, capacitat d'il·lusió, ganes de viure i de fer coses. I també parlàvem de la urgència de l'acció política. De la necessitat de canalitzar actituds, de la fortalesa dels nostres actius i de la importància de tenir projecte. De sentir que cadascú forma part, amb la seva acció i compromís, d'un projecte de realització de dimensions importants.
Tot això és un bon punt de partida. Un bagatge que anirà creixent a mida que la política entri pels viaranys de la regeneració que la societat mateixa li exigeix. Avui la nostra societat demana als polítics -ens ho exigeix- un gran esforç de solidesa: conviccions profundes, esperit de servei, idealisme i compromís. Valors que han de facilitar que els servidors públics es percebin com a portaveus d'un compromís consistent i de llarga durada.
El poder forma part consubstancial de la política, perquè és el que permet portar a terme l'acció transformadora del projecte. Però aquest concepte del poder ben entès, amb perspectiva de servei, es pot barrejar sovint fàcilment amb l'esperit finalista del poder en ell mateix, i que derivi en el fet que l'únic o màxim objectiu dels polítics sigui assolir-lo. Tota acció pública ha d'estar tamisada per un component ètic i moral molt elevat, que permeti fer de ciment d'una política coherent i al servei de la societat.
Al jove que vulgui fer política -política de veritat, en majúscula, de servei, de projecte- li farà falta tenir idees clares. Saber des del moment de partida el que s'és i el que es vol ser i fer. I valors -des de la voluntat de servei, al respecte de l'altre, sentit de responsabilitat, patriotisme i generositat- que no siguin fugaços, a les antípodes del que avui es coneixen com «valors líquids», ja que dels valors que no generen conviccions de pes no en sortiran compromisos seriosos i de llarga durada. Finalment necessitarà exercitar actituds. Coratge, tant per aguantar en temps difícils, com per saber aprofitar sense lleugeresa els moments de bonança. I l'honestedat, amenaçada sempre al llarg de la vida, però més si s'arriba a tenir poder. Poder del tipus que sigui, també polític.
Pot semblar, el fet d'enumerar les exigències que cal que conegui el jove aspirant a polític, una invitació a dissuadir-los a seguir aquesta vocació, si la tenen. Al contrari, la política és un ofici de risc. Un ofici difícil. Però també cal dir que, com deia Aristòtil, és l'ofici més noble perquè consisteix a servir la comunitat. I el filòsof hi afegia que és més noble que l'ètica, ja que la política traspassa l'aplicació individual per servir el conjunt de la gent. Com a catalans podem afegir-hi que aquest servei és doble: és a la gent i és al país, Catalunya.
En Manuel Aguilar ens convida a reflexionar a partir del darrer escrit de Jordi Pujol
Un gran diàleg per un contracte nou
Jordi Pujol (Editorial / 27 d'abril de 2010)
Deixem de banda per uns dies el tema de l'Estatut, del fracàs (definitiu?) de l'Espriu, de la fonda crisi política i institucional espanyola, etc. I fins i tot de la crisi moral, perquè no hi sol haver crisi política i institucional si prèviament no n'hi ha de moral. I fem avui una reflexió serena sobre un gran repte de la nostra societat.
I quan diem la nostra societat no ens referim només a la catalana. És un repte europeu. Però alguns països europeus el tenen més ben orientat que nosaltres i ens poden servir d'exemple.
Òbviament és també un repte de tot l'Estat espanyol. I tradicionalment -i especialment durant els últims 50 anys- Catalunya ha fet aportacions molt positives a la resolució dels grans reptes espanyols. Però ara, de moment, estem fora de joc. I la nostra prioritat molt principal és recuperar-nos com a país i com a societat. Com a àmbit de convivència, d'il·lusió i d'iniciativa.
----------------------------
Quin és aquest repte? El de renovar el gran contracte que tota la societat necessita per anar endavant. Pels volts de 1950, a Europa es va fer un gran pacte que va abastar pràcticament tots els aspectes de la societat. I que va donar molt bon resultat durant 50 anys. Però que ara està encallat.
A Espanya aquest gran pacte es va fer durant els anys 70. I va ser un bon pacte. Però ara també està encallat. Més greument que el pacte general europeu. Perquè en molts aspectes l'errada moral, és a dir, de respecte, de lleialtat i de joc net, de sentit del bé comú i de mútua consideració, ha estat més greu.
A tothom li caldrà baixar del burro de la barreja d'inconsistència i supèrbia per a recuperar la mentalitat i l'estat d'ànim que requereix un bon pacte. O un nou contracte.
En el nostre cas -el de Catalunya- a l'hora d'aconseguir un nou contracte que abasti tota la societat hem de tenir en compte circumstàncies particulars. Que ara podem tendir a considerar més aviat negatives, o que ho fan tot més difícil atesa la nostra situació actual. Però no és segur. Perquè ja hem donat proves al llarg de la història de ser capaços de donar impuls conjuntament a la nostra societat.
En tot cas, hem de ser conscients que amb un Estatut molt rebaixat o amputat (en cap cas com el voldríem i com el necessitem), amb una crisi econòmica de durada i d'intensitat encara no del tot previsibles, en un entorn espanyol i europeu incert, etc., Catalunya ha d'anar endavant com hi ha d'anar tot Europa. Una Europa amenaçada ara de pèrdua gradual de pes econòmic i polític, i que també té problemes identitaris i de valors.
Però per anar endavant Europa necessita -i Catalunya també- una renovació del gran pacte de 1950. S'han de posar al dia els mecanismes de col·laboració, les actituds de mútua comprensió, el conjunt de valors i d'actituds sense els quals una societat complexa no va endavant.
I això requereix un gran diàleg, un gran diàleg polièdric, entre tots els components de la societat. I entre tots els països, evidentment. Una multiplicació de diàlegs, animats per una consciència de necessitat, urgència, realisme i empatia (és a dir, capacitat de mútua comprensió).
Enumerem tots aquests diàlegs:
1. Entre institucions de govern i societat civil
2. Entre partits polítics i societat civil
3. Entre el present i el futur. I entre les exigències del progrés i les del benestar
4. Entre joves i grans
5. Entre conservacionisme, ecologisme i productivisme competitiu.
6. Entre homes i dones (i en algun lloc d'aquest diàleg polièdric cal introduir el tema de la família)
7. Entre instal·lats i marginals
8. Entre gent instal·lada i nova immigració
9. Entre els que tenen feina i els que no en tenen
I segurament caldrien encara uns quants diàlegs més. En conjunt es tracta de dur a terme UN GRAN DIÀLEG PER UN CONTRACTE NOU.
------------------------------
Que a Europa cal renovar el contracte de 1950 és evident. Alguns països europeus ja ho estan fent. I, concretament, a Espanya ha entrat en crisi el contracte dels anys 70. En crisi molt profunda en alguns aspectes. Com el de Catalunya amb la resta de l'Estat.
Però, en general, de moment sense reacció.
De vegades les crisis ajuden a reflexionar. Ara Europa ho ha de fer. Espanya ho ha de fer. I a tot arreu ho ha de fer tothom.
Tot ha canviat molt. Hi ha problemes i confrontacions que fa 50-60 anys no existien. O en fa 40 en el cas d'Espanya. I s'han capgirat moltes coses. Per exemple, actituds que semblaven o que eren progressistes fa cinquanta anys ara són conservadores. O reaccionàries. O bé il·lusions i estímuls que han esdevingut rutines. O problemes aleshores coents, ara han desaparegut. Però seguim actuant com si fossin molt importants. O a l'inrevés, problemes nous que no hi eren.
Ara els reptes individuals i col·lectius no són els de fa 40 o 60 anys. I la justícia i la injustícia en més d'un cas han canviat d'ubicació. I els equilibris socials, i de drets i deures reclamen una nova reflexió, com també les noves llibertats. I el sentit del compromís necessita ser reforçat. Fa 50 anys hi era més que ara. El compromís també amb el futur. Fa 20 anys l'excanceller de la República Federal Alemanya ja ho havia advertit: hi ha el gran perill, deia, que es produeixi una Entlastung der Zukunft, és a dir, un descarregar-se, un treure's de sobre la càrrega de l'esdevenidor.
La crisi és forta a Europa. La crisi serà forta a Espanya. I ho serà a Catalunya. En el nostre cas agreujada pel tema de l'Estatut i d'una actitud espanyola hostil. I fins i tot per una crisi interna política i d'estat d'ànim. I a tot arreu caldrà actuacions urgents. Però al mateix temps caldrà que tota la societat faci una reflexió a fons sobre tots els punts abans esmentats. I iniciï els pertinents diàlegs. També els polítics, naturalment. Però tots els sectors socials, també.
Qui ho hauria d'organitzar? En bona part la mateixa societat. Però no ho podrà fer sola. El món polític, d'una manera o altra, hi ha de participar.
---------------------------
Hem deixat per un dia el tema punyent de l'Estatut, del Tribunal Constitucional i del paper que l'Espanya d'avui vol assignar a Catalunya. Que no té res a veure amb el de fa no massa anys. I que és molt i molt preocupant. Però els qui no es resignin a deixar descansar aquest tema durant uns dies poden llegir el llibre d'en Germà Bel, Espanya, capital París. Entendran bé cap on ens volen conduir.
Pengem el darrer article de l'Armand Güell publicat a "La Voz de Castelldefels" (abril-maig 2010)
Més (pre)ocupació i menys casos de corrupció!
Vivim una època políticament convulsa, d'això no en tinc cap dubte, en la qual hi ha partits polítics entossudits en posicions que no duen enlloc, si més no a perdre de vista la societat, quan el que els caldria és actuar amb fermesa en la cerca de solucions efectives per a la greu situació que actualment vivim, i amb més cruesa vint de cada cent habitants, una xifra de les més elevades de la Unió Europea. Per això, no pot ser que l'atenció política se centri principalment en la corrupció i no en la consecució dels grans pactes que necessita el país. Hem de posar fil a l'agulla d'una vegada i començar a reactivar l'economia per tal de tornar a crear ocupació i, per tant, riquesa; i no podem perdre més temps. A casa nostra, Felip Puig va declarar fa uns dies que "des de Convergència ens comprometem a treballar perquè l'atur deixi de ser l'únic índex que va en augment a Catalunya". Cal que ens apliquem a fer rutllar l'economia i ens hi posarem amb rigor i sense pensar en rèdits electorals. Atès que queda palès el fracàs del govern socialista en matèria de creació d'ocupació i competitivitat de les empreses, Convergència, una vegada més i amb la responsabilitat i el seny que demana l'actual conjuntura, ha donat finalment suport al "mini pacte" de Zurbano malgrat que les mesures pactades arriben tard i són clarament insuficients. Però tornant al meu pensament d'inici, els casos de corrupció recents (que afecten greument el PP), i que distreuen els governants, poden fer que no solament la gent s'allunyi més de la política sinó que els polítics mateix s'allunyin de les preocupacions reals dels ciutadans, Això seria intolerable, i no ens ho podem permetre. Des de l'optimisme i la il.lusió en un canvi de model, podeu estar ben segurs que ens en sortirem, començant pel nostre entorn immediat. Només cal proposar-s'ho de debò.
|
|
